L'Església

La ideologia del nacionalcatolicisme (allò tan ranci i antic de Por el Imperio hacia Dios) va ser, sens dubte, el ciment superestructural més idoni per a acompanyar el nou règim que no debades havia estat batejat com la Cruzada. Gràcies a l’Església les classes dominants, els guanyadors, aconsegueixen i imposen un consens social que evita la seua disgregació. Es tracta d’una ideologia resistent que s’oposa al seu propi desgast i és enormement àgil i oportunista per a ocupar els buits que eventualment deixen altres forces addictes al nou règim.

Des del 31 de març mateix, quan el pare Comesaña va pronunciar la famosa homilia de la primera missa de la Victòria a l’altar improvisat de la futura Plaza del Caudillo, el paper de l’església va ser omnipresent, i aprofitaria la relativa desfalangització posterior al 1945 per a incrementar encara més la seua influència. El ferotge anticomunisme del règim va trobar el seu millor aliat en la púrpura eclesial. Des del principi es va santificar l’acció dels vencedors i la seua repressió cruel i ferotge, es van multiplicar les misses de campanya, les missions de recristianització de la classe obrera, les processons, els rosaris i els actes de desgreuge. Sempre amb els factòtums del nou règim en primera fila. Un comensalisme altament profitós per a les dues parts.

La jerarquia eclesiàstica no va envermellir gens ni mica ni li va tremolar el pols: Dios suscitó como enviado del cielo al Caudillo invencible, le empeñó en una nueva y sagrada Cruzada. A canvi, el sistema va haver de cedir  alguna cosa per la impagable feina de reestructurar els valors del nou ordre, fer-se càrrec del control ideològic i social, estendre la ideologia de la vall de llàgrimes, elevar la família a cèl·lula bàsica de l’ordre social i produir una nova societat resignada, sotmesa i reprimida. Una contraprestació que se substanciaria en el Concordat de 1953 amb el qual privilegis i prebendes eclesials romandrien tan abundants com lliures de qualsevol ingerència.

En el primer franquisme, la por, la repressió, la fam, l’olor de gasogen i moniato torrat estarien sempre acompanyats de l’adoctrinament escolar de capellans i monges, l’amenaça dels sermons apocalíptics, les conversions forçades, la moral hipòcrita i el negre omnipresent de les sotanes. L’inferno de Dante ens revisitava.