FET i la JONS

La Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (per dir-ho curt i ras, la Falange) va ser la veu d expressió pública del règim i, alhora, l’estructura d’enquadrament ideada pels guanyadors. Dos rols que perden progressivament el seu protagonisme a mesura que el seu discurs va perdent pes en el règim franquista, una pèrdua estretament lligada al trànsit del franquisme des del pur feixisme al nacionalcatolicisme, trànsit obligat per la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial però que també fa palès que l’escenografia feixista de Falange fou adoptada pel dictador oportunista mentre li va convenir. Adopció de bon grat i amb gran rendiment però mai supeditació.

La Falange (el partit únic), d’inspiració netament feixista i hereva, per tant, del Fascio de Mussolini i de les SS hitlerianes, fou un moviment encapçalat per joves estudiants de classe mitja i acomodada (Enrique Esteve, Bartolomé Beneyto, Rincón de Arellano i Maximiliano Lloret) que havien fet seu el pensament feixista de José Antonio caracteritzat de forma sumària pel rebuig de les injustícies socials de l’estat liberal, un creixent antirepublicanisme i la superació dels conflictes de classe per la imposició d’un nou estat que, eliminada tota resistència, hauria de donar pas a una democràcia orgànica.

Finalitzada la guerra, la Falange controla ràpidament la tasca d’organització de la repressió ferotge a la ciutat alhora que esdevé protagonista dels actes massius on la creu gammada i el braç en alt dominen, juntament amb el yugo y las flechas, l’escenografia i la simbologia feixista. Les Milícies de Falange (Guàrdia de Franco des de 1944 amb Arrese) van ser un òrgan paramilitar amb un actiu sistema d’informació alimentat, entre altres fonts, per les continues delacions.

Molt aviat, el partit únic s’organitza amb una sèrie de jefatures i serveis (Secció Femenina, Premsa i Propaganda, el SEU, Auxili Social, Sindicats, Front de Joventuts, Sindicats, Excombatents, etc.) dirigides a l’enquadrament de la població, les adhesions inquebrantables i una tasca immensa de propaganda del nou règim amb alguns elements com el circuit perifònic que donen la mesura del control goebbelià.

A partit de 1945, tot i que la infiltració en la nova burocràcia i en els òrgans de repressió continuaria encara molts anys, la influència de la Falange va anar a poc a poc minvant per donar lloc a altres cultures polítiques del règim (els carlistes, la llarga ombra eclesial, els empresaris provinents de la DRV…), que serien hàbilment combinades pel dictador per mantenir-se i perpetuar-se en el poder.