Arquitectura

Tractar de l’arquitectura que es desenvolupa entre 1939 i 1948 és un tema realment engrescador que té molts vessants i totes força interessants. En primer lloc, cal parlar de l’habitatge popular. El problema de l’habitatge, ben present a la ciutat des del darrer quart del xix i insuficientment resolt per les migrades iniciatives mampreses des de la Llei de cases barates de 1910, es veu notablement agreujat per les destruccions de la guerra i pel fort increment poblacional que genera la immigració obligada pel conflicte. El nou règim tractarà de fer front al problema sota el paraigües simbòlic de la restauració mitjançant la promoció dels grups. Una modalitat que va fer proliferar aquesta mena de conjunts, sempre en ubicacions perifèriques, de baixa qualitat de materials però amb bastant interès arquitectònic (illes de morfologia heretada del racionalisme), malgrat la relectura paternalista de l’època. La Obra Sindical del Hogar, Regiones Devastadas: l’Església i algunes grans empreses en van ser les promotores. Una política que no va impedir la proliferació de barraques com la riuada de 1949 es va encarregar de demostrar.

Una altra línia constructiva va ser la protagonitzada per el Auxilio Social amb el preventori de Sant Francesc Xavier a Campanar, promoguda pel Tribunal Tutelar de Menors com a obra emblemàtica. En contraposició a aquestes iniciatives socials, el període presenta també una arquitectura de grandeur, com ara el Banc de València o la Central de la Caixa d’Estalvis, acompanyada per l’arquitectura simbòlica del Monumento a los Caídos de la Porta de la Mar. Així mateix, deixen la seua petjada la nova arquitectura de caire monumental amb una certa profusió de pinacles i elements decoratius a les façanes localitzats preferentment en la nova avinguda de l’Oest i altres ubicacions centrals. Alguns edificis públics de classicisme exacerbat com la CNS o les Noves Facultats també participen d’aquest esperit d’apropiació de l’espai urbà per part del nou règim.

Malgrat les modificacions estètiques imposades, molts edificis tenien projectes que responien, com no podia ser d’una altra manera, a l’estil racionalista dominant els anys trenta, un estil progressivament arraconat en favor de les noves tendències estètiques del règim. Un règim que també va emprendre una intensa i profunda depuració dels arquitectes que s’havien significat en la defensa dels valors republicans.