La cultura

El capital simbòlic acumulat en el ritual festiu fou convenientment explotat per tal de reforçar la legitimitat ideològica-tradicionalista, feixista, conservadora, tecnòcrata i folkloritzant del règim. Ben aviat, el 1937, s’establí un nou calendari festiu on s’introduïren les noves festivitats “patriòtiques” i un gran nombre de festivitats religioses, eliminant també algunes festes com ara el Carnaval. A València ciutat, tingueren especial rellevància el Corpus Christi, la Mare de Déu dels Desemparats, la Setmana Santa Marinera i la Fira de Juliol. En el Corpus es va fer molt visible tota la potència de l’adoctrinament del nacionalcatolicisme, molt present també en els nombrosos actes de desgreuges a la Mare de Déu. La Setmana Santa Marinera esdevingué un aparador dels rigors quaresmals mentre que a la Fira de Juliol es reprengueren els Jocs Florals folklòrics, la Batalla de Flors i els pavellons ferials en l’Albereda

Evidentment, la festa per excel·lència de la ciutat, les Falles, no foren alienes a l’apropiació i a la manipulació. No trigaren gaire (octubre de 1939) en crear la Junta Central Fallera que va promoure una ortodòxia fallera lligada als principis essencials del règim. Entre 1939 i 1944 té lloc la reestructuració de les Falles i entre 1945 i 1952 llur consolidació. Cal subratllar la instauració el 1945 de l’Ofrena de Flors el 1945 (no existia abans) que es convertí en pedra angular de la festa i l’inici de la falla “oficial” en la llavors Plaza del Caudillo. Així mateix, el 1945 es Sindicat Vertical acollí el nou gremi d’artesans d’artistes fallers (en els seixanta farien la seua “ciutat”). El 1946 les Falles són declarades Festes d’Art d’Interès Nacional i l’any següent Franco rep el Bunyol d’Or. Mentre el 1940 sols es plantaren 40 falles, el 1948 ja foren 168, la qual cosa demostra el clar reforçament econòmic i ideològic del règim.

La Junta Central Fallera i la “Vicesecretaria de Educación Popular” s’encarregaren d’aplicar una censura fèrria la qual cosa retallà la llibertat creativa i expressiva. Tot i el domini imposat de l’apologia de festes i tradicions valencianes i del regionalisme en clau costumista, les falles actuaren com a vàlvula d’escapatòria tractant, en un equilibri precari i difícil, temàtiques com ara la pobresa, la fam, les restriccions i el mercat negre a més de la sabuda transgressió dels preceptes morals tan ben acollida per la població. Des del punt de vista estètic predominà l’estil barroc i naturalista, sinònim d’una concepció artística que es pretenia genuïnament valenciana. En altre ordre de coses, el negre de la vestimenta dels fallers i les bandes de música militars conformaven una escenografia coherent en els temps.