El año de la Victoria

L’1 d’abril de 1939, el Dia de la Victòria, més enllà de la recuperació del nou títol imperial de la Valencia del Cid, forma part de l’any del xoc, de l’inici de la imposició per la força dels nous paràmetres i valors dels guanyadors de la guerra, de l’Espanya feixista i alhora nacionalcatòlica. Els guardians i els artífexs d’aquesta imposició van ser, de forma immediata, els quintacolumnistes que sortiren a la llum però, sobretot, la Columna de Orden y Policía de Ocupación del coronel Aymat, el Cos de l’Exèrcit de Galícia (83 Divisió) comandada pel general Antonio Aranda i també, fet que no cap menystenir, la Tercera Compañía de Radiodifusión y Propaganda encarregada de bastir el nou relat del guanyadors.

Una ocupació en tota regla que es prolongaria vuit anys més amb l’estreta, activa i voluntària col·laboració d’alguns factòtums del nou règim. L’Any de la Victòria va anticipar, però, tots els mals que esperaven a la ciutat. I va ser una arrencada en tota regla: la reclusió a la Plaça de Bous dels militars republicans; la sobresaturació de totes les presons amb presos polítics; els 778 assassinats del primer any disfressats de consells de guerra sumaríssims; el canvi de decorat cromàtic provocat per les camises blaves dels falangistes amb corretjams i les boines roges de la Secció Femenina; la imposició immediata (maig de 1939) de les cartilles de racionament que tardarien a desaparèixer (1952); la por a les continues delacions; la descarada imputació a les hordes roges de la destrucció originada pels bombardeigs feixistes; la fam i la flaire de moniato torrat; les magnes manifestacions del nou ordre amb motiu de la vista de Franco el 2 de maig; la Missa de Desgreuges a la Mare de Deu (14 de maig) o l’entronització del Sagrat Cor (16 de juliol); les reclamacions de bens immobles (prop de tres mil declaracions jurades), de tot allò suposadament robat pels rojos i on es van retratar els addictes al règim; l’apropiació de l’espai urbà i els canvis de carrers i, per finalment, els grans projectes feixistes de remodelació de la ciutat que traspuaven grandeur i que prefiguraven la desitjada i utòpica ciutat falangista.

Manifestacions totes aquestes que deixaven ben clar qui eren els guanyadors, els valencians de dalt, que protagonitzarien una gestió autàrquica i oligàrquica dels assumptes públics seguint l’adagi de vicis privats, públiques virtuts. Un anunci del que esperava a la ciutat.