La Vida Quotidiana

El franquisme monopolitzà el ritme vital de la població. La rutina “reglada” per l’omnipresent, omnipotent, governador Civil no deixava gaire espai a l’espontaneïtat i la individualitat. El “Franco manda, España obedece”, resumeix a la perfecció un clima social implacable destinat a fer front a qualsevol desviació de la norma i, alhora, imposar la veritat, les obres i la memòria dels guanyadors.

L’Espanya de Franco va fer palès una contradicció constant i practicà una doble moral: la de la fam i el racionament davant l’estraperlo i el luxe; la del tret de gràcia enfront dels colps de pit. La política de la victòria i el seu record obligatori inundà carrers, places i edificis amb nous noms, símbols, monuments i recordatoris. A més d’alliçonar amb mecanismes violents i disciplinaris, s’adoctrinà a la població mitjançant programes educatius i l’enquadrament social i polític aconseguit tant en l’oci com en la religió. Al remat, es creà una nova cultura sociopolítica ad hoc.

Tota una nova litúrgia del   farcida de banderes, símbols, gestos (el braç en alt), víctors i himnes. La ciutat esdevingué una gran presó on, a més dels milers de reclosos, també la població estigué sotmesa a la ferma voluntat d’erradicar el “gen rojo” per a crear una “raza espanyola autèntica” xenòfoba, misògina, homòfoba i excloent. La reeducació cultural i moral dels considerats inferiors biològics, indesitjables i invertits estigué a l’ordre del dia. També el hablar en cristiano o en el idioma del Imperio formà part d’aquesta cruel tragicomèdia. El merchandising propagandístic va saturar el dia a dia i tot esdevingué escrupolosament reglat: horaris, usos, salutacions, desfilades, concentracions i actes multitudinaris.

L’esfera privada tampoc no se’n lliurava. La “moralització” dels costums exigia acabar, hipòcritament, amb la “relaxació del pudor”. Les prostitutes, les mares fadrines i els homosexuals havien de ser reeducats. Es prohibí l’avortament, se sancionà l’adulteri i es fomentà la natalitat i el destí de les dones com a mestresses de la seua llar.

L’altra cara de la moneda de tanta repressió i hipocresia fou la fam, la carestia, les penúries, l’estraperlo, les cartilles de racionament, els continus talls de llum. La consulta d’una font tan propera al nou règim com l’Antologia dels Almanacs de Las Provincias permet certificar fins a quin punt les condicions de vida en la immediata postguerra eren veritablement dures. Pel que fa a l’estraperlo, malgrat les condemnes farisaiques i la duresa aparent de la legislació franquista, hi havia l’estraperlo menut i el gros i aquest darrer era practicat pels guanyadors sense cap escrúpol. El dit popular de “Qui du la farina? Ramon la porta” estalvia més paraules.