El món laboral

La destrucció del moviment obrer organitzat fou un dels primers objectius dels colpistes de Juliol del 36 que, a la ciutat de València, hi haurien d’esperar fins a l’1 d’Abril del 39.

La ruta pel  món  laboral  a  la  València  de  la  postguerra  hauria  de  ser un recorregut per les carreteres de l’exili, per les presons, per les tàpies i les foses on foren afusellats i sepultats els dirigents obrers, pels camps de concentració i camps de treball on es “redimien” les penes, pels locals espoliats que foren apropiats per l’església i la Falange.

Tota la població obrera estigué sota sospita i les autoritats del nou règim li atribuïren una hostilitat manifesta i una notable desafecció. Malgrat la derrota, la repressió i la por, no anaven massa desencaminats. Tots els vencedors (monàrquics reaccionaris, carlistes, catòlics corporativistes, falangistes…) estaven d’acord amb la destrucció del moviment obrer i la repressió dels seus líders. Tanmateix, calia definir el nou ordre laboral a edificar i en aquesta tasca varen prendre ràpidament avantatge els Falangistes que proposaren i aconseguiren una mobilització general de caràcter feixista, absolutament jerarquitzada.

S’imposà  el  Sindicat  Únic  obligatori  per   a   empreses   i   treballadors (ara denominats “productors”). El dret de vaga fou assimilat al delicte de rebel·lió i els drets de reunió, associació i lliure expressió foren abolits. Havia nascut l’enquadrament feixista del món laboral on les Magistratures de Treball feien i desfeien: La Central Nacional Sindicalista, la CNS, que a València s’instal·là en la nova avinguda de Baró de Càrcer, l’alcalde de la ciutat.

Les “Obres Sindicals” dominaren, juntament amb l’Església, la vida social: les cooperatives, la Educación y Descanso de tall feixista, la colonització agrària, la previsió social, la formació professional, el 18 de Juliol (sanatoris)… A més, sota el lideratge de José Antonio Girón de Velasco, es desenvolupà un marcat paternalisme (prohibició de l’acomiadament, el Segur Laboral, la Higiene i Seguretat Laboral, les Mutualitats i Montepíos, les Universitats Laborals…) que tanmateix no pogué amagar les fal·làcies d’una victòria de classe sense pal·liatius i unes eleccions sindicals (les primeres el 1944) que eren simplement una cooptació entre franquistes on el frau era tan conegut com descarat. El “control” fou especialment intens en les grans empreses com UNL, Macosa, Papelera Española , Vilarrasa, etc.

El verticalisme, el “gironisme” falangista, el paternalisme empresarial i l’apostolat obrerista catòlic de Marcelino Olaechea (acompanyat d’una intervenció creixent en polítiques socials i d’habitatge) foren els trets bàsics del període.