La sanitat

En un escenari militaritzat, els guanyadors identificaren els avenços teòrics i pràctics que en matèria de salut pública s’havien desenvolupat en la II República amb “l’enemic”. En conseqüència, en la postguerra immediata l’exili dels principals protagonistes de les reformes en la República vingué acompanyada per l’abandó de les idees més innovadores en matèria de salut i el retrocés cap a plantejaments ja periclitats. Cal subratllar la forta tradició higienista que a la ciutat estava molt arrelada des de finals del XIX i que tingué en l’Institut Mèdic Valencià i l’Institut Municipal d’Higiene (impulsats, entre altres, per la nissaga dels Peset) les seues institucions més rellevants.

Així, la higiene pública va perdre el seu caràcter preventiu, per a centrar-se a combatre les malalties infecto-contagioses: la verola, la diftèria, el tifus exantemàtic (l’epidèmia de 1941 que provocà L’Hospital Municipal d’Infecciosos El Cid en Safranar) i, de forma especial, la tuberculosi (Sanatori La Malva-rosa). Malalties que es veien afavorides per les condicions precàries de l’època. També cobraren protagonisme el paludisme, el repunt de la mortalitat infantil i les malalties de transmissió sexual. En tots els casos la prevenció romangué, en posició subalterna, enfront del tractament directe de la malaltia. La microbiologia (antibiòtics i vacunes) guanyà la partida a l’estadística sanitària, l’epidemiologia i la medicina social, obviant-se d’aquesta manera qüestionar les bases econòmiques i socials de les malalties.

El volum econòmic i el valor ideològic de la sanitat explica el conflicte que ben aviat es desenvolupà entre els falangistes per un costat i els monàrquics, catòlics i militars per altre. Un conflicte que es materialitzà en la pugna entre la  Direcció  General  de  Sanitat   (depenent  del  Ministeri  de Governació que tenia la competència de les campanyes profilàctiques i, especialment, la lluita anti tuberculosis) i el Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE), impulsat per la Falange, que depenia del Ministeri de Treball i de l’Obra Sindical i que s’encarregava del vessant assistencial sota la “marca” del 18 de Juliol (Sanatori José Antonio com a exemple)

El 1942 va veure la llum la revista SER (Revista Medico Social) òrgan d’expressió de l’ideari falangista on, a més de promoure la millora de la “raza espanyola” (SIC), tenien especial presència el foment de la natalitat, l’assistència sanitària a la classe treballadora i la “regeneració moral” de la població (alcoholisme, mendicitat, etc.) Aliena a aquestes disputes del poder, la població presentava unes condicions de salut que eren, malgrat la propaganda oficial, prou esfereïdores.