Repressió i Resistència

El franquisme- i molt especialment els primers anys- fou una “llarga pau incivil”. La persecució, el castic i la violència contra “l’enemic” foren peces bàsiques, centrals i estructurals del franquisme. Una violència contundent, implacable, permanent, sistemàtica i institucionalitzada. Tot just un any abans de finalitzar oficialment l’estat de guerra (1948) s’aprovà el Decret-Llei sobre repressió del bandidatge i terrorisme que donava “cobertura” jurídica per a legalitzar la persecució. Foren els anys de la “gran repressió”, dels massius consells de guerra, els afusellaments, els milers d’empresonats, les responsabilitats polítiques, els treballs forçats als camps de treball i les depuracions laborals.

Com que el volum de presoners fou extraordinari i va créixer exponencialment en un espai molt breu de temps, calgué improvisar nous espais eufemísticament anomenats com a “espais habilitats”. Un gran nombre d’edificis que sense cap tipus de condicionament, serviren per a amuntegar persones. A les presons existents i als calabossos municipals s’afegiren escoles, camps de futbol, places de bous, palaus, mansions o edificis industrials.

L’apilotament massiu, l’alimentació insuficient, les dolentes condicions higièniques i sanitàries els paràsits i les malalties eren moneda corrent. Per aquestes presons passaren, a més a més, dones condemnades per adulteri o prostitució clandestina així com homosexuals (després de l’aprovació de la Ley de Vagos y Maleantes) i petits estraperlistes. Les víctimes (los rojos y las rojas) eren un conjunt heterogeni. El cementiri de Paterna i la presó de Sant Miquel dels Reis han esdevingut els principals símbols de la repressió franquista d’aquells anys.

Un altre capítol fou la utilització dels presoners polítics com a mà d’obra barata o quasi gratuïta. Per tot arreu hi havia “penats-treballadors” i el Pantano del Generalísimo a Benagéber és, probablement, el símbol més present a la memòria col.lectiva. La Llei de Responsabilitats Polítiques (com també el Tribunal de Represión de la Masoneria y el Comunismo) s’aplicà amb caràcter general i les dures sentències implicaven multes elevades i la pèrdua total o parcial de béns. Per completar el, les depuracions laborals foren generals i afectaren moltes professions tot i que tingueren especial rellevància en l’ensenyament.

Comptat i debatut, la repressió en la postguerra es caracteritzà per la seua brutalitat i complexitat. La Dictadura conjugà mesures, mètodes i instruments i construí una teranyina de la qual era molt difícil escapar. Aquesta llarga postguerra fou l’etapa més trista, fosca i menyspreable de la ciutat de València.