L’escola de la postguerra fou una escola en negre. El negre de les sotanes dels retors i els hàbits de les monges. El negre de les pissarres, de la foscor i del No. Calia negar i esborrar la memòria de l’educació republicana. S’imposà a les escoles la simbologia feixista dels vencedors, es prohibiren els vehicles de la memòria, especialment la llengua, i s’instaurà un ensenyament definit pel nacionalcatolicisme on la Falange i l’Església (cert que en competència per l’hegemonia al principi) eren omnipresents.
La submissió a l’autoritat fou tan absoluta com el recurs a la memòria acrítica i l’absència de qualsevol esquerda al més mínim desacord. El 1945, amb l’aprovació de la Llei d’Ensenyament Primari, s’oficialitzà la subsidiarietat de l’Estat en favor de l’Església. L’ensenyament secundari (privat) esdevingué també un camp acotat als ordes religiosos.
El nou règim prohibí la coeducació. Enfront dels avenços aconseguits per la segona república, el franquisme imposà el seu model de mare reproductora de fills i ideologia. De fet, l’educació de les dones fou encomanada a la Secció Femenina que coexistí i rivalitzà, fins on va poder, amb l’església. El Fuero del Trabajo proclamà “l’alliberació” de la dona del taller i de la fàbrica. Es crearen centres per a protegir i reduir el “vici” de les dones (la prostitució, molt forçada per les circumstàncies) metre que proliferaren asils, incluses i cases de beneficència i misericòrdia que “atenien” a milers de xiquetes i xiquets orfes o amb pares i mares empresonats o en situació d’extrema pobresa.
El capgirament de l’ensenyament imposat pel franquisme suposà la repressió sistematitzada i organitzada dels protagonistes de l’etapa republicana: els mestres. S’obriren milers d’expedients de depuració i proliferaren acadèmies i col·legis privats que preparaven als alumnes per a examinar-se “per lliure”. Aquesta repressió (i la subsidiarietat respecte a l’església) agreujà el deteriorament de l’escola pública.
Els dos instituts públics mixtos de la República patirien la segregació per raons de gènere mentre que a la Universitat es depuraren els claustres i es permeté l’afusellament del rector Peset Aleixandre. La ideologia nacionalcatòlica substituí al mètode científic. Per tot arreu dominà la foscor i les tenebres i s’apagaren totes les llums de l’esperit. Ens endinsàvem en un pou del qual trigaríem dècades a eixir.
La Guia de la València del primer franquisme 1939-1948 és un ambiciós projecte editorial de la UV i de la UPV que tracta de contestar a la pregunta de què va passar a la ciutat de València entre el final de la guerra el 1939 i la declaració de la fi de l’estat de guerra el 1948, un intent de superar el silenci derivat del Pacte de la Transició (no qüestionar l’essència del relat franquista), de la incomoditat que encara avui comporta parlar d’aquells anys i també de la dificultat d’accés a importants fonts documentals del període (materials desapareguts o dispersos).
Si vols enviar-nos algun material o informació que enriquisca la web pots fer-ho a través de la pàgina de contacte
© Diputació de València 2021 · Disseny web La Mina Estudio
© Diputació de València 2021
La Mina Estudio