Urbanisme

Un nou ordre, una nova ciutat? Doncs sí i no. Com era previsible, en l’urbanisme hi va haver un nou lèxic compatible amb un salt qualitatiu (metropolità) en la concepció de l’espai urbà i, alhora, aquest salt va ser també compatible amb la continuïtat dels vells projectes de reforma interior i eixample hereus de la Restauració. Continuats i discontinuïtats que cal copsar i entendre.

El nou llenguatge urbanístic no es fa esperar gaire. Pedro Brigador el 1939 ja ho fa palès: Proclamamos firmemente que… lo mismo que nuestro ejército ha terminado con la invasión política, nosotros, técnicos, vamos a terminar con un siglo de liberalismo urbano… las ciudades llevan, aproximadamente un siglo de desintegración. Pensament agrari, antiindustrial, que proposa un urbanisme integrador, orgànic però que, tanmateix, no arriba a definir cap model alternatiu i coherent de la ciudad falangista. En canvi, ironies de la història, aquest rebuig al vell ordre liberal es tradueix en una proposta racional, molt avançada per a l’època: el Pla General de València i la seua cintura de 1946, un pla metropolità hereu de les innovacions urbanístiques dels anys trenta que no ha tingut després continuïtat metodològica i que superava la concepció urbanística vigent fins al 1936 que descansava en els paradigmes de la reforma interior i l’eixample, circumscrits a la ciutat.

El Pla de 1946 va ser un pla correcte i, alhora, utòpic perquè ni el règim ni la ciutat en tenien recursos ni voluntat. Va ser un pla legitimador que va propiciar un nou organisme franquista (la Gran València) però que va determinar en gran mesura els plans posteriors (el Pla Sud, el Pla de 1966…) que, aquests sí, serviren per al desenvolupament especulatiu del territori metropolità. Mentrestant, l’urbanisme de la ciutat, comandat per Javier Goerlich, va recuperar els projectes mil i una vegada formulats i malgrat el context desfavorable va executar alguns com ara l’avinguda de l’Oest. L’eixample va romandre ensopit però, tot i amb un llenguatge imperial, aquests anys van ser prolífics en projectes: el Pla de la ciutat el 1939, el Projecte de alineacions dels Poblats Marítims i zones d’extensió futura d’octubre de 1939, la ja esmentada obertura de l’avinguda de l’Oest (març de 1940), el Projecte de noves línies de la prolongació del carrer de la Pau fins a les Torres de Quart (1942) o el Pla parcial 1-2-3 de Gran València que no s’aprovaria, parcialment, fins al 1956. Projectes tots ells (la majoria no executats) que, negant el liberalisme urbà, propiciaven de fet la generació de notables plusvàlues. Dejà vu.